Guatemala
i els conflictes de la terra
Aquestes
fotografies pretenen apart de les meves capacitats
com fotograf, denunciar i donar soport a les injusticies
que hi han a Guatemala sobretot les sofertes per els
camperols.
Quan he anat aquest estiu a Guatemala per fer fotografies
del projecte que des de Gramenet Imatge Solidària
www.gramenet-imatgesolidaria.org vam recolzar: “Fortalecimiento
de organizaciones campesinas para el desarrollo productivo
y resolución de conflictos de tierra”
he estat gratament sorprès per l’organització
de les entitats locals, és a dir, el Comité
de Unidad Campesina (CUC) i la Coordinadora Nacional
Indígena y Campesina (CONIC), tenint en compte
que el país viu, des de el meu punt de vista,
en una gran desorganització constant.
Vaig fer un recorregut per vàries comunitats
indígenes de la mà de Cesar Apesteguia,
cooperant de Entrepobles a Guatemala, a la zona de
El Estor, Mikel també de Entrepueblos del Pais
Vasc, juntament amb Martín i Carmelina, líders
camperols que treballen pel CONIC i María i
Gustavo del CUC . Amb la seva ajuda, sobretot amb
l’idioma maya , les coses van ser més
fàcils.
Les comunitats de la
zona de El Estor tenen un gran problema: és
una indústria minera -Compañía
de Niquel de Guatemala- filial de la multinacional
canadenca Skye Resources o coneguda també amb
el nom d’INCO. Aquesta empresa, al 1965, va
aprofitar tots els desplaçaments forçats
de camperols pel conflicte armat per rebre un gran
territori de 254 Km 2 al voltant del llac d’Izabal
per part de la dictadura militar del moment. Aquest
territori ancestralment estava ocupat pels indígenes.
Aquest indígenes van tornar a ocupar petites
parcel·les d’aquesta mina que va estar
inactiva durant alguns anys i que ara, al 2005, ha
renovat el permís d’explotació.
L’empresa minera denuncia aquestes ocupacions
i força al govern a que actuï i desocupin
aquestes parcel·les amb totes les forces de
seguretat possibles. Aproximadament un miler de militars
i policies cremen cases i tiren trets per espantar
a la gent i a qui planta cara, se l’emporten
per davant.
En aquests ultims anys han mort alguns camperols.
Per sort, actualment aquestes organitzacions camperoles
s’assabenten a la capital de l’ordre de
la desocupació i el factor sorpresa desapareix
ja que ara els obliguen a demanar-la amb un cert temps
per a que la gent desocupi. Solen fer divulgació
per tots el mitjans de comunicació que poden
per tal de que assisteixin mitjans de premsa, ONGs…
amb el que les forces armades van més en compte
de no matar.
Davant d’aquests abusos, ONGs i organitzacions
solidàries donen suport de tot tipus a aquesta
gent i poc a poc, l’empresa minera ven els terrenys
als camperols, que amb l’ajut financer d’aquestes
organitzacions, els cedeixen la propietat. Personalment
vaig tenir la sort de veure la donació de “La
Pista“ i tot i que la gent estava contenta per
poder dormir tranquil·la sota un sostre, els
hi faltava el tros comú per poder plantar la
seva milpa.
Vaig visitar les comunitats de Zetaña, Semuy
III,Nueva Zacaridad i La Revolución. Són
aproximadament de 100 a 150 famílies que tenen
un tros de terreny on està la casa i un camp
agrari comunitari bàsicament plantat de blat
de moro, frijoles…per consum propi.
La comunitat de La Revolución ha patit dues
desocupacions i estan avisats de la tercera. Per arribar
a aquestes comunitats els desplaçaments són
llargs i costosos. Normalment es camina dues o tres
hores per trobar una llanxa (que atravessa el llac
un cop al dia, a les sis del matí i torna a
les sis de la tarda) o un picop (un jeep atestat de
gent que passa per pistes forestals amb recorreguts
de tres o quatre hores).A les comunitats hi ha un
lloc comú, normalment un edifici d’obra,
on està l’escola, finançada per
alguna organització estrangera ja que el govern
no sempre dóna continuiïat als projectes.
Aquest local també és un punt de reunió
per qualsevol tipus d’activitat.
Les cases són els ranchitos, fets de fulles
de palmera i pels que tenen més recursos, amb
sostre es de llauna. No tenen llum ni aigua corrent.
A la fotografia, es veuen dos camperols refent el
ranchito.
Vam visitar els molins de moldre el blat que estaven
finançats pel projecte , el qual deia que havien
d’estar gestionats per les dones de la comunitat,
ja que la dona dins de la comunitats té un
paper solament de mare de molts fills que renta la
roba i cuina. La junta del molí està
formada per cinc o sis dones que, amb orgull, ens
van ensenyar el seu llibre de comptabilitat, on deien
que els comptes estaven molt clars i disposaven de
diners per qualsevol avaria del molí així
com pel diesel. Aquest diners els paguen les famílies
quan van a moldre.
Part del finançament del projecte era per formació
de líders camperols. Vaig assistir a varis
cursos de formació de diferents nivells, el
primer dels quals va ser a la capital guatemaltenca,
on camperols de divereses poblacions del país
s’havien desplaçat fins allà.
Eren persones que dominaven el castellà a més
de la seva pròpia llengua materna i després,
ells mateixos anaven a diferents ciutats on impartien
el curset transmès en la llengua indígena
als líders de les comunitats. Bàsicament
la formació anava sobre els acords de pau signats
al 1996, una llista molt llarga que encara estava
per complir i que s’havia d’exigir i lluitar
per ella.
Al llac Izabal s’aconsella, de moment, no pescar
ni consumir peix. El lema de l’empresa diu:
CNG, Compañía de Niquel de Guatemala,
“la minería responsable”. Està
clar que el govern del país d’origen
d’aquesta empresa no permetria la contaminació
amb tanta impunitat però a Guatemala no passa
res, el govern mira a un altre costat.
Vull
donar les gracies a els companys de Gramenet Imatge
Sólidaria per enviar-me a fer aquestes fotografies,
l'experiecia que em porto a sigut fantàstica
e inexplicable, els resultats a nivell fotogràfic
ja me'ls comentareu.
Vicenç Semper
Gramenet Imatge Sólidaria
